RECORDS DE NEU

Recolzada a l'ampit de la finestra oberta, ben abrigada, mirava com la neu queia suaument i aterrava suaument al terra i teixia poc a poc un edredó sobre el carrer fred i glaçat. Tot era tan tranquil i no hi havia ningú enlloc. Va baixar al carrer. Als pocs minuts de ser a fora, les cuetes morenes s’havien tenyit de neu i de lluny semblava un angelet sense ales. Amb els ulls tancats imaginava que volava quan:

- Neli!

Es va girar de sobte i la neu va espolsar-se-li de cop.

- Isaac?

Sota un pilot de capes de roba s’amagava aquell nen juganer.

- Què fas aquí sola al carrer? – va preguntar el nen quan va arribar a l’altura de la Neli.

- Somiar. – Va dibuixar un somriure. – I tu?

- Me’n vaig. – i va clavar els ulls a la seva amiga.

- Ens veiem després? - va afegir ella.

- Neli, no tornaré. - la seva cara era seria per primera vegada.

- Però...

Els dos es van mirar, però cap va gosar dir res:

Ella es va quedar glaçada: l’Isaac no. No podien prendre-li el seu Isaac. Vivien davant per davant i des de ben petits eren amics. D’acord que tenien només cinc anyets però tenien una relació especial, s’entenien a la perfecció, eren un en dos cossos.

Ell volia dir-li que era la nena més bonica que havia vist mai, que aquelles cuetes que duia i el seu somriure la feien encara més especial.

Ella volia dir-li que quan era al seu costat tot desapareixia que eren ells dos jugant en un món infinit de possibilitats, però cap dels dos va ser capaç de dir res.

Es van estar mirant una bona estona fins que la mare del nen va cridar-lo:

- Isaac! Va que marxem!

Ell va abaixar la vista i va girar-se per marxar. Va fer tres passes. Va recular i va fer un petó a la galta de la Neli. El món es va parar sota aquella pluja blanca on l’únic que es movien eren els flocs que queien suaument.

Quan tot va tornar a moure’s ell va marxar i la Neli es va quedar allà, amb els ullets plens de llàgrimes, veient com la seva felicitat marxava en cotxe per no tornar mai més.

Atentament:
La noia que parla

POTSER UN ALTRE DIA, POTSER

La mirava. La mirava i no podia apartar-ne les pupil·les. Els seus ulls la travessaven intentant descobrir si la persona que tenia davant era la mateixa persona que ell creia conèixer feia només unes hores. Feia unes hores havien estat junts, entregats a una passió desbocada que ell recordava amb perfecta claredat. Tenia gravat en la memòria cada racó del cos d'ella, cada curva, la petita marca de naixement que només ell coneixia perquè sempre havia estat amagada sota la cintura dels pantalons. Recordava a la perfecció cada moviment que havia fet tan ell com ella per complementar-se l'un a l'altre esdevenint un de sol, la unió més meravellosa que - segons ell - hi ha hagut mai damunt la terra. Mai podria oblidar com una estona després, quan ella havia sortit del bany, vestida només amb la camisa que ell havia portat quan havien anat a sopar junts, ell l'havia fet caure sobre el llit, l'havia abraçat entre els seus braços musculosos i li havia confessat que l'estimava.

Ara ell, a menys de deu passes, mirava estupefacte com ella acabava de fer un ball de llengües amb un desconegut. Havia vist com els seus cossos es refregaven mentre això succeïa i no havia pogut evitar veure-hi quelcom de vulgar, res a veure amb la perfecció que havien compartit. Quan ella es va adonar que ell els estava observant es va separar de l'home i s'havia girat per mirar-lo a ell, admetent que l'havia reconegut. Estaven callats, cara a cara, interrogant-se amb la mirada esperant que algú trenqués el silenci, mentre l'intrús - potser aquesta no era la paraula, va dir-se ell, caient en què potser qui feia nosa era ell mateix - la mirava amb desig, com si encara estiguessin sols, com si ell no hagués aparegut.

Ella va fer el gest d'apropar-se i ell va recular. No volia sentir res del que ella pogués dir-li, ell havia pronunciat aquell verb que comença per "E" - amb molta dificultat per expressar-se - feia tan sols unes hores i ella no havia tingut cap remordiment per enganyar-lo poc després. No podia deixar que s'apropés també, perquè sabia que si ella se li acostava es tornaria dèbil, cauria en la temptació, es deixaria seduir i la perdonaria, però això no podia passar; ara més que mai havia de ser fort. Ell va mirar per primera vegada l'home que ocupava el lloc on voldria ser, el lloc que havia demanat quan li havia expressat els seus sentiments, es veia d'una hora lluny que només irradiava desig i passió, ignorant tots els sentiments que flotaven per l'espai. 

Va riure, mirant-la a ella abans d'anar-se'n, ell se'n anava amb el cor trencat, però ella es quedava una cosa pitjor: un tros de gel, potser passional i  ple de desig, però sense cap mena de sentiment. Arribarà un dia que aquest gel es fondrà del tot i, amb ell, s'endurà qualsevol rastre de passió i desig que hi pogués haver, després, ella es quedarà sola. Sola. Potser aquest patiment els tornaria a unir, potser ella descobriria què eren els sentiments i què significa el verb estimar, potser. L'únic segur ara per ara era que ell havia de marxar i curar el seu cor ple de ferides, ferides que potser algun dia arribarien a curar-se, potser. I amb aquest pensament va girar cua i va desaparèixer.

Atentament:
La noia que parla

AQUELL INSTANT DE FELICITAT

Obro els ulls i noto la seva escalfor al meu costat. Em giro i el miro, atentament. Els seus cabells conserven la seva perfecció tot i estar escabellats, la seva cara està relaxada, té els ulls tancats, però dins meu tinc la imatge d'aquells cristalls marins que ahir no em podien treure la mirada de sobre. Somriu. M'agradaria saber què somia, ha de ser un pensament alegre, un pensament del qual jo voldria formar part, ho desitjaria amb unes ganes boges.

Segueixo resseguint el seu cos amb la mirada. Em deturo al seu tors, nu i destapat, que es mou al ritme d'inhalacions i exhalacions. M'adono que el silenci és tal que em permet escoltar els batecs dels nostres cors. El meu es mou accelerat per la seva proximitat tot i està endinsat en el més profunds dels somnis. En canvi, el seu repica lentament, pausat, com si els batecs marquessin la calma de la situació que té lloc en el seu inconscient. Em pregunto si aquests batecs ja tenen nom o encara bomben el cor en un intent de trobar la felicitat en algú que el completi. Voldria saber la resposta d'aquest dilema perquè el meu cor depèn de si ja hi ha una persona rera de cada batec o encara no. Perquè el meu cor ja ha segellat els seus batecs i tots porten el nom d'aquest home estirat al meu costat, l'home que acaba de passar la nit amb mi, l'home enigmàtic i reservat pels seus assumptes, però sempre disposat a preocupar-se per mi i treure'm un somriure. L'home que el meu cor ha etiquetat com a "felicitat".

El repasso de dalt a baix altra vegada concentrada en apreciar cadascun dels detalls del seu cos, quan de sobte sento el meu nom; fluixet, com un sospir: s'ha despertat. Aparto la mirada ràpidament, espero uns instants, silenci. Quan m'atreveixo a mirar-lo veig que segueix dormint. Segueix amb els ulls tancats i els batecs lents, senyal que somia, però ara està encarat a mi, amb els braços oberts com si em cridés i un somriure més gran a la cara. Torna a xiuxiuejar alguna cosa, m'acosto als seus llavis per mirar d'entendre'l: "T'estimo", repeteix suaument. Sé que és un somni, que no n'és conscient, però per la seva cara sé que ho diu de tot cor, ho sent, és veritat. No podria ser més feliç. "Jo també t'estimo" dic de forma quasi inaudible i li beso fugaçment els llavis abans de cargolar-me entre el buit dels seus braços i tornar a dormir.

Atentament:

La noia que parla

LA IGNORÀNCIA FA MAL

La ignorància fa mal, molt mal. No intentis justificar-te dient que ho fas inconscientment perquè no m'ho crec. Si hi ha alguna acció inconscient és el que fa el meu cos, suplicant en silenci perquè em facis cas.

Quan ens creuem passes de llarg, intento atrapar-te però els meus peus s'aturen i esperen que en qualsevol moment et giris i et dirigeixis a mi. Els meus llavis s'obren en un intent desesperat de cridar la teva atenció, però no produeixen cap so, en la teva presència emmudeixen. Em quedo allà plantada, mirant-te, intentant trobar una explicació de perquè m'evites, però no se m'acut res. A vegades, els meus ulls topen amb els teus, em debilito i les cames em fan figa. Les meves pupil·les et supliquen, reclamant la teva atenció, la proximitat del teu cos, però dins dels teus iris només hi ha buidor; al percebre-la aparto la mirada, trista i rebutjada. 

De nit, amb les parpelles tancades, noto que t'acostes per darrera; sento com l'escalfor del teu cos aviva les flames del meu interior. Una esgarrifança em recorre l'espinada quan noto un dit que m'acaricia el braç pujant lentament, se'm posa la pell de gallina i somric de la sensació que em provoca la teva proximitat. Un altre dit puja lentament per l'altre braç causant que les meves galtes s'encenguin. Quan els dos dits arriben a les meves espatlles, noto com la resta de dits es posen sobre els mus omòplats i em fan girar encarant-me a tu. Busco els teus ulls pregant no trobar-hi aquella buidor que els caracteritza de dia, per sorpresa meva estan plens de vida, les teves pupil·les irradien felicitat. Somrius i et corresponc la rialla. Lentament, t'acostes, pressento que els nostres llavis es fusionaran, però no; continues apropant-te fregant les nostres galtes lleugerament fins que les portes del teu alè s'aturen a pocs centímetres de la meva orella. Sento com inspires a punt de xiuxiuejar-me alguna cosa i tanco els ulls per retenir aquest moment en la memòria.

És en aquest precís moment que em desperto, no faig res per combatre les llàgrimes que em cauen perquè estic trista, no, estic enrabiada, irada que això és només un somni. Perquè avui quan ens tornem a creuar el meu cos bloquejat emmudirà i els meus ulls intentaran captar la teva atenció, però tu, "inconscientment", contraatacaràs de nou amb la teva ignorància.

Atentament:
La noia que parla

EL PUNT I FINAL

Les histories d'amor als llibres són boniques, tenen un final feliç. Quan obres la coberta saps que a l'última pàgina hi ha dos personatges que acabaran feliços tot menjant anís. Ella vivia d'aquestes històries, se n'alimentava, aquells relats feien créixer en ella l'esperança que algú - en un món remot - tenia un llibre entre les mans i, entre aquelles dues cobertes s'hi amagava la seva història, una història amb un final feliç.

La veritat, és que estava vivint una història molt bonica: les primeres mirades, on el silenci omplia un buit de paraules innecessàries; la primera conversa, on va posar nom a aquells ulls que la despertaven a mitja nit; la primera cita, on cada gest és important per determinar cap on seguirà la relació; el primer petó, en què els seus llavis van segellar els seus sentiments; l'oficialitat, aquell moment en què el seu amor va passar de ser una cosa entre ells dos a ser d'àmbit públic;...

Com tota història, ha de tenir un final, i el d'ella, va arribar una tarda de tardor. Ella esperava sota els arbres del parc, els seus peus jugaven amb algunes fulles que ja no aguantaven el fred de l'octubre. Feia una estona que s'esperava i començava a espantar-se que a ell no li hagués passat res dolent, quan va fer acte de presència. No havies de fer més que mirar-li la cara per saber que alguna cosa no anava bé. Ella va fixar la mirada en la seva, ja duien junts prou temps per poder endinsar-se en la mirada de l'altre i saber què passava, normalment es trobaven immersos en un mar de sentiments, de dolçor, de tendresa. Avui, en els ulls d'ell no hi havia paraules: hi havia el punt. 

El punt són aquelles paraules amargues que ningú gosa pronunciar, que tothom intenta evitar al preu que sigui, són unes paraules tabú, unes paraules que indiquen final. Ella sabia que aquell no era final amb anís, i molt menys feliç. Era un punt, però no anava seguit d'un "ooo" per part del lector mentre tanca la coberta. Ella acabava d'aterrar des del planeta fantasia: no era la protagonista d'una novel·la, aquell noi no era el seu Romeu, ni el seu Sr. Darcy, ni cap altre protagonista de les històries romàntiques més conegudes. Així que no li donaria el gust de posar el punt en aquella història, ho faria ella, va inspirar i va afrontar la situació:

- No ets més que un punt, un simple punt i a part. Així que ho sento, però jo busco un altre tipus de punt, un punt i final. Aquell punt en els ulls del qual hi trobaré el meu final: el meu i van ser feliços per sempre. 


Atentament:
La noia que parla

AIXÒ NOMÉS ÉS EL PRINCIPI, BONICA

Va obrir els ulls mandrosos, tenia un record poc clar del que havia succeït la nit anterior, va estirar-se sota els llençols i va fer mitja volta sobre si mateixa. Els seus ulls van veure'l i va recordar tot el que havia passat en les últimes hores. 

Feia unes quantes setmanes que quan sortia a fer el got amb les amigues veia un grup de nois força guapos que jugaven al billar. N'hi havia un en concret que tenia la mirada perduda i més fosca que la nit de fora. Recordava que alguna vegada aquelles vidrieres de la nit s'havien creuat amb els seus ulls, però el contacte mai havia durat prou com per semblar que hi hagués possibilitat de què passés alguna cosa, aquella nit, però, les coses havien anat diferent.

Aquella nit no hi havia ningú a la taula del billar quan ella i les seves amigues van entrar al bar. Elles seien a la taula de sempre, reien i bevien quan ella va notar el pes d'una mirada sobre seu. Va desviar els ulls de la taula i els va dirigir cap al fons del local on, en una taula apartada de la multitud, seia el noi de la mirada nocturna. La mirava i ella ho havia notat, els seus ulls ara estaven els uns posats en els altres i es deien més del que s'haurien pogut dir en totes aquelles setmanes de mirades fugaces. 

Devien passar uns minuts de les dues quan ell va aixecar-se, va pagar i, després d'una última mirada va sortir del local. Ella va acomiadar-se de les seves amigues amb l'excusa que no es trobava massa fina. Caminava pel carrer quan un braç la va estirar fins a quedar encarats, ella arrambada en una paret d'un carreró i aquells ulls misteriosos clavats en els seus llavis. Van estar-se així un minuts, fins que ell va reaccionar:

- Aquest no es un bon lloc.

Va estirar-la de la mà i se la va endur a casa seva. No havien acabat de passar el portal que ja estaven enganxats per la boca, no podien separar-se tret que es traguessin una peça de roba: ara ell li treia la samarreta, ara ella li descordava els texans. Peça a peça van quedar completament nus davant del llit, ell la va tombar i se la va quedar mirant. En aquell instant ella va tenir la sensació que per primera vegada els seus d'ulls tenien una espurna de brillantor, com si una estrella hagués entrar al firmament, ell va dir-li que era la cosa més bonica que havia vist mai i van omplir-se de plaer fins que el sol va començar a fer-se lloc entre les persianes. 

Ara ella contemplava estirada el cos més perfecte que havia vist mai. El pit s'inflava i es desinflava lentament al ritme de la respiració compassada, ell va somriure i ella va tenir curiositat de què devia estar somiant. No ha haver d'esperar molt per saber-ho. Ell també va encarar-se-li, va obrir els ulls que tornaven a brillar,va eixamplar el seu somriure i després de dir-li "bon dia" amb un petó ben dolç va xiuxiuejar unes paraules que van marcar-los per sempre:

- Això només és el principi, bonica.

Atentament:

La noia que parla

NOMÉS HI HA UNA OPORTUNITAT

Batec. Respiració. Batec. Això és l'únic que sóc capaç de sentir. Sola en un aeroport, esperant que passi l'impossible. Només puc pensar que no he arribat massa tard, que encara no ha marxat. En aquest cas, seria la meva ruïna. Tinc el mòbil a la mà, espero la trucada, l'alliberament, el desenllaç, tot està a les seves mans.

Una veu anuncia que els passatgers del seu vol ja poden embarcar. Què farà? La sang em bull i tinc els nervis a flor de pell. Sé que m'hauria de quedar quieta i esperar, però cada segon que passa falta menys perquè l'avió s'enlairi i, si ell desapareix en el vehicle volador no m'ho perdonaria mai.

El que estic a punt de fer em durà conseqüències, però més igual, només hi ha una oportunitat. Arrenco a córrer, deixo enrere guàrdies de seguretat, hostesses i passatgers que remuguen quan els tiro les maletes, però  necessito impedir el vol, ho he de fer.

Embarco i no el veig. M'hauré equivocat d'avió? No pot ser. Ha de ser en un dels seients, camuflat com un passatger més. Repasso cadira per cadira i quan ja ho volia donar tot per perdut el veig. Les nostres mirades es troben per uns instants i es gira  cap a la seva companya, espantat. Agafa la seva maleta, vol escapar i jo no ho puc permetre.

No tinc temps de pensar, desenfundo la pistola i l'apunto. L'ambient està glaçat, ningú gosa moure's. Disparo un parell de trets nets que li fereixen l'espatlla i l'obliguen a córrer deixant la maleta amb el contingut explosiu.

Després d'aquest impuls i poder salvar gent innocent gràcies a la meva feina, només he rebut un pilot d'informes i denúncies per classificar i que em retirin el permís per fer operacions fora de comissaria.

Atentament:

La noia que parla

AMOR, ALLÒ QUE SE SENT SENSE ENTENDRE

Ella estava asseguda en un racó, amb les mans s'agafava els genolls flexionats, tenia el cap cot i els ulls tancats, no volia veure ni sentir res. Respirava profundament, intentant deixar de pensar en allò que havia succeït en les últimes hores. El més senzill hauria estat plorar, plorar fins que se li acabessin les forces. Ella, però, era massa valenta per deixar caure una sola llàgrima. Ell l'havia obert pel Whatsapp; ella, feliç, no havia tardat en respondre; primer error.

Van estar parlant com si res no passés, però de sobte, com si algú hagués agafat el seu relleu, ell va canviar d'actitud. Ella intentava no semblar afectada per aquest canvi sobtat. Ell, inconscient del mal que estava causant, va demanar temps i distància. En aquell moment, ella es va veure incapaç de reaccionar, no va ser capaç de fer-li veure que ella també té sentiments i que són igual d'importants, segon error.

Ara, sola, aïllada del món, només té temps per a les preguntes que li volten pel cap: "Què vol dir distància?, Que ens hem d'evitar?, I temps? EL rellotge dóna voltes al llarg del dia i el meu cor va fent-se més i més petit cada vegada. Quan temps necessita per prendre una decisió que segurament va en contra dels seus sentiments?"

Perquè el més graciós de tot és que tots dos s'estimen, tots dos es queden pensatius davant del mòbil pensant si es parlen o no. Però cap fa el gest: un per dolor i por de sentir unes paraules que vol evitar, l'altre perquè sap que al primer missatge confessarà que l'estima i només tenia por del rumb que poden agafar les coses. 

Estrany, ho sé, però així és l'amor i gran part de la seva màgia està en la seva incomprensió. Només els que l'han sentit ho saben...

Atentament:
La noia que parla

CAL SUPERAR LA TRISTESA

A vegades estem tristos, no tenim ganes de res.Simplement volem desaparèixer, volem fugir d'allò que ens amoïna. Ho desitgem amb totes les nostres forces i potser aconseguim evadir-nos. Tard o d'hora, però, acabem tornant a la realitat i els problemes hi segueixen sent.

El meu objectiu amb aquest text és intentar buscar un remei per a aquests dies feixucs, una solució per a aquests moments en què no tenim força. En aquesta última frase hi ha la clau: LA FORÇA. Hem de treure força d'algun lloc per tal de poder plantar cara a les preocupacions.

Hi he estat donant moltes voltes una estona i m'he adonat que no hi ha res més poderós que un somriure. Una rialla és càlida, fa que el cor torni a bategar després d'estar congelat pels problemes. Les persones que ens aprecien acostumen a ser els encarregats de treure'ns aquesta rialla a la superfície. A vegades, però, els altres no poden fer-hi res. Només nosaltres tenim l'última paraula en el nostre estat d'ànim.

Si els altres no pregunten, si els altres no ens fan costat, si no aconsegueixen ajudar-nos, hem d'esforçar-nos a buscar raons per somriure; motius per tornar a ser feliços.

Ara tanca els ulls i pregunta't: què en treus d'estar trist? Val la pena? Què pots fer per somriure de nou? Quins motius tens per fer una rialla? I sobretot, no t'oblidis que si no ets feliç els del teu voltant es preocupen i no donaràs cap oportunitat a algú perquè s'enamori del teu somriure.

Atentament:

La noia que parla

EL PODER DEL SILENCI

Ella tremolava com una fulla. Estava sobre la balança que podia decantar-se cap una banda o cap a l'altra en qualsevol moment. Caminava al seu costat, en silenci. Feia temps que esperava la oportunitat de parlar-hi, però sempre hi havia gent, mai estàvem sols. Aquell dia, però, al tornar cap a casa va veure'l quan sortia del metro. Ell va acostar-se, la va saludar amb el cap i es van posar a caminar en silenci.

Ella tremolava com una fulla. Estaven a menys de tres centímetres, sols, era la millor oportunitat per parlar, però els seus llavis havien emmudit i la veu només ressonava dins del seu cor: "Vols fer el favor de dir alguna cosa?", deia aquesta veueta interior.

De tant en tant, ella alçava els ulls per intentar dir alguna cosa, però la seva mirada sempre l'aturava i li feia fixar els ulls al terra. De sobte, quan ella ja s'havia rendit i només esperava arribar a la cantonada de casa seva, va notar una escalfor. Uns dits s'havien entrellaçat amb la seva mà esquerra. Cap dels dos va fer res, van seguir caminant silenciosament amb la diferència que ella ara estava vermella com un pebrot.

Quan van arribar a la cantonada on es separaven, ella va fer el gest d'anar-se`n, però la mà càlida que estava enllaçada amb la seva va impedir-li. Amb un gest gràcil, ell la va fer girar com si d'un moviment de ball es tractés. L'altra mà, que havia estat tota l'estona dins la seva butxaca, va sortir, es va col·locar a la barbeta de la noia i va alçar-li la cara fins que les seves pupil·les es van trobar, aquesta vegada perdudes les unes en les altres, incapaç de poder escapar.

Ella va obrir la boca per parlar, ell va deixar-li la mà per primera vegada i va posar-li un dit sobre els seus llavis molsuts color carmesí. Ell va fer un pas endavant, van tancar els ulls, van apropar les seves cares i van gaudir per uns instants del moment previ a què els llavis es troben.

Atentament:
La noia que parla

NO PODRÀS TORNAR ENRERA

Era fosc. Devien ser prop de les onze tocades i ella encara no havia tornat a casa. S'havia deixat perdre pels carrerons de la ciutat, no volia entrar en aquella casa on tot eren records desagradables. Sabia que quan introduís la clau dins del pany i travessés aquella porta la seva mare li demanaria on havia estat, per què no havia agafat el telèfon, per què tenia la cara vermella i quan es tragués l'abric descobriria que tenia la roba estripada. La seva mare no es conformaria amb una simple escusa, per molt que li amagués ho acabaria descobrint i això era l'últim que podia fer, no podia saber el seu secret.

Plorava sense llàgrimes. Tantes vegades s'havia sentit impotent, tantes vegades havia intentat escapar, però la cosa sempre acabava igual. Ella perdia. Quan tancava els ulls recordava una i totes les vegades que... Se li trencava la veu només de pensar-hi. Era fastigós, i tot era culpa seva. Ell era la causa de la seva infelicitat. Ella no podia evitar preguntar-se una vegada i una altra què li havia fet per fer-la patir tant.

Va entrar a l'hospital, sabia que aquesta vegada la cosa era greu. Seia en una de les cadires fredes de la sala d'espera. El telèfon seguia sonant en silenci a la butxaca de l'abric, però no volia, no podia deixar que la seva mare la veiés en aquell estat. Quan el doctor la va fer passar va respirar profundament, es va asseure a la camilla i va començar el relat:

Ella tenia cinc anys la primera vegada que aquell home havia entrat a la seva habitació, la seva mare havia sortit amb unes amigues i no tornaria fins el vespre. L'home la va tranquilitzar, li va dir que no passaria res, ella hi confiava. Ell li va treure el vestit vermell de bicicletes i, sense que ella entengués què passava, li va fer mal per primera vegada, li va destrossar la vida. En un principi era una cosa esporàdica, però cada vegada l'obssessió d'aquell home anava creixent. Deu anys més tard, per primera vegada ella se li havia negat i ell li havia fet més mal que mai. 

La nena, perquè això era, no va poder aguantar més i va tornar a arrencar a plorar, no per com l'havia utilitzat, no per haver-la pegat, sinó perquè aquell home que havia destrossat la seva vida, que li havia fet agafar por, aquell home que li havia trencat la confiança era el seu pare.

Atentament:
La noia que parla

LA VICTÒRIA ÉS MEVA!

Jo tenia la mirada fixa al terra. Jo dubtava com si estigués damunt d'una corda fluixa, com si em trobés a la punta d'un penya-segat. Ella em mirava segura, amb totes les de guanyar. Jo li tenia por. Jo sabia que si feia un pas més ella m'atacaria, jo cauria i ella s'enduria la victòria. Estàvem enfrontades des de feia molt temps i havia arribat el moment de la batalla final.

Em sentia com si fos al far oest, com si en qualsevol moment hagués de desenfundar, però em sentia desarmada, no gosava alçar la mirada. Ella xiuxiuejava paraules amenaçadores que m'enfonsaven mica a mica i em debilitaven.

En un moment determinat, per molt que hi pensi no sé exactament quin, una escalfor va començar a recórrer el meu cos. Les cames ja no em tremolaven, els nervis de l'estomac m'anaven desapareixent desapareixien, vaig estirar els braços que havia tingut plegats sobre el pit fins el moment, vaig tirar enrere les espatlles i fins i tot va semblar que era més alta. Finalment, vaig alçar lentament el rostre, una mirada obscura dominava els meus ulls i una rialla sorneguera es corbava a les meves comissures. La força estava naixent en mi.

Vaig fixar la mirada en els seus ulls i per primera vegada em va semblar veure que dubtava. Jo ja no era una covarda, estava recuperant les ganes de viure i de seguir endavant. Ella va fer un pas enrere i jo vaig avançar. Vaig alçar la meva mà per assenyalar-la i vaig dir-li:

- No existeixes! Ets fruit de la meva imaginació.  Només apareixes quan no em sento segura, però això ja no passarà més. Jo sóc mestressa de la meva vida i la única que pot decidir el meu destí!

Aquella ombra, fruit de la meva ment, el que la gent anomena por va esfumar-se, deixant davant meu el camí de la vida, la meva vida, del qual només jo tinc el poder d'escollir per on segueix.

Atentament:

La noia que parla

RES NO ÉS EL QUE SEMBLA

Seu al sofà, tapada amb una manta i mira per la finestra. A fora, les gotes de pluja es converteixen en llàgrimes a la seva retina, transportant-la temps enrera, on tot era bonic i perfecte. Sap que la culpa era seva, sap que aquella vegada no va fer el que tocava, però també sabia que no podia donar-li el que ell li demanava. 

Eren joves i el seu lema el Carpe Diem. Ell ho havia passat molt malament i en veure l'oportunitat de dedicar els sentiments que li havien estat rebutjats a algú altre no s'hi va pensar dues vegades. Ella, com a tota noia enamoradissa no va poder negar-se a una relació com aquella. Tot era massa perfecte, es dedicaven els segons, els minuts i les hores. Missatges tendres abans d'anar dormir i al llevar-se a cau d'orella perquè la pressa va poder amb ells. Àpats romàntics dominats per mirades tendres i un "t'estimo" de tant en tant. Una relació perfecta, massa perfecta per creure que era real.

Pensant-hi ara, en fred, ella s'adonava que no hi hauria hagut motius per fer el que va fer, que ell l'estimava i que li va fer mal. Era un dia d'estiu, de festa major, un dia fatídic que recordarien tota la seva vida. Voltaven pels carrers del poble quan es van trobar cara a cara amb la persona que havia trencat el cor d'ell. El noi va fer un somriure distant, ara estava bé amb la noia que tenia al costat i no volia que allò canviés. La xicota se'l va mirar, va veure que parlaven sense dir-se res. Ara entén que l'altra només li desitjava sort en la seva relació, però en aquell moment va creure que es confessaven amor en silenci. 

Quan van marxar, ella li va demanar explicacions cinquanta vegades. I cinquanta vegades ell va respondre el mateix: "T'estimo a tu. Al teu costa estic molt content. Tu aportes la felicitat a la meva vida, tu i ningú més. Confies en mi?" Ella no va respondre mai. Només va fer allò que fa tothom quan desconfia, el va deixar. 

Ara, des del sofà mira les llàgrimes emmagatzemades als núvols com cauen. Mira com ploren els àngels i es pregunta perquè no va fer la cosa més senzilla del món: un vot de confiança. Ell li havia suplicat que el cregués, però allò que un dia havien tingut era tan fantàstic que al primer simptoma va malpensar. Ara només pot lamentar-se de deconfiar i sap que no li pot demanar perdó perquè li va fallar, no el va creure. A més sap, que és la culpable de trencar la cosa més perfecta que ha tingut mai a les seves mans: el cor d'aquell noi que l'estimava amb bogeria.

Atentament:
La noia que parla

LA DECISIÓ

Tots hem dubtat alguna vegada, no ens sentim segurs i dubtem de què fer. Jo no en sóc l'excepció. M'agrada escriure, em dóna ales, permet que m'expressi sense reprimir-me. Les pors també em feien guardar els meus textos, si no els llegia ningú, ningú podria jutjar-me. 

La gent, però, té el costum de dir-te que t'enfrontis a les teves pors, que els plantis cara, al cap i a la fi no podran pas fer-te res, és tot mental. Tot i això, tothom sap que quan no et sents segur necessites alguna cosa que t'ajudi a fer el pas i decidir de seguir endavant: en el meu cas va ser una conversa. No sé si has trobat mai una persona que potser no fa molt que la coneixes, però et transmet confiança. Amb qualsevol comentari et treu un somriure i t'anima a fer allò que per por havies reprimit. A mi aquesta persona em va ajudar a decidir i començar aquest blog. Sé que aquest blog no va per res en concret, simplement l'escric perquè com ja he dit les paraules em donen llibertat, una llibertat que fins fa ben poc quedava reduida a alguna carpeta vella que tenia per casa, però que ja s'ha fet petita per a tants textos.

Ha arribat el moment de què les paraules tinguin llibertat i no quedin preses en un tros de full. Ha arribat el moment de perdre la por i arriscar-me a fer sentir la meva veu. Potser agradarà. Potser no. Però ningú no podrà dir que no ho he intentat.

Atentament:

La noia que parla