Obro els ulls i noto la seva escalfor al meu costat. Em giro i el miro, atentament. Els seus cabells conserven la seva perfecció tot i estar escabellats, la seva cara està relaxada, té els ulls tancats, però dins meu tinc la imatge d'aquells cristalls marins que ahir no em podien treure la mirada de sobre. Somriu. M'agradaria saber què somia, ha de ser un pensament alegre, un pensament del qual jo voldria formar part, ho desitjaria amb unes ganes boges.
Segueixo resseguint el seu cos amb la mirada. Em deturo al seu tors, nu i destapat, que es mou al ritme d'inhalacions i exhalacions. M'adono que el silenci és tal que em permet escoltar els batecs dels nostres cors. El meu es mou accelerat per la seva proximitat tot i està endinsat en el més profunds dels somnis. En canvi, el seu repica lentament, pausat, com si els batecs marquessin la calma de la situació que té lloc en el seu inconscient. Em pregunto si aquests batecs ja tenen nom o encara bomben el cor en un intent de trobar la felicitat en algú que el completi. Voldria saber la resposta d'aquest dilema perquè el meu cor depèn de si ja hi ha una persona rera de cada batec o encara no. Perquè el meu cor ja ha segellat els seus batecs i tots porten el nom d'aquest home estirat al meu costat, l'home que acaba de passar la nit amb mi, l'home enigmàtic i reservat pels seus assumptes, però sempre disposat a preocupar-se per mi i treure'm un somriure. L'home que el meu cor ha etiquetat com a "felicitat".
El repasso de dalt a baix altra vegada concentrada en apreciar cadascun dels detalls del seu cos, quan de sobte sento el meu nom; fluixet, com un sospir: s'ha despertat. Aparto la mirada ràpidament, espero uns instants, silenci. Quan m'atreveixo a mirar-lo veig que segueix dormint. Segueix amb els ulls tancats i els batecs lents, senyal que somia, però ara està encarat a mi, amb els braços oberts com si em cridés i un somriure més gran a la cara. Torna a xiuxiuejar alguna cosa, m'acosto als seus llavis per mirar d'entendre'l: "T'estimo", repeteix suaument. Sé que és un somni, que no n'és conscient, però per la seva cara sé que ho diu de tot cor, ho sent, és veritat. No podria ser més feliç. "Jo també t'estimo" dic de forma quasi inaudible i li beso fugaçment els llavis abans de cargolar-me entre el buit dels seus braços i tornar a dormir.
Atentament:
La noia que parla
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada