RECORDS DE NEU

Recolzada a l'ampit de la finestra oberta, ben abrigada, mirava com la neu queia suaument i aterrava suaument al terra i teixia poc a poc un edredó sobre el carrer fred i glaçat. Tot era tan tranquil i no hi havia ningú enlloc. Va baixar al carrer. Als pocs minuts de ser a fora, les cuetes morenes s’havien tenyit de neu i de lluny semblava un angelet sense ales. Amb els ulls tancats imaginava que volava quan:

- Neli!

Es va girar de sobte i la neu va espolsar-se-li de cop.

- Isaac?

Sota un pilot de capes de roba s’amagava aquell nen juganer.

- Què fas aquí sola al carrer? – va preguntar el nen quan va arribar a l’altura de la Neli.

- Somiar. – Va dibuixar un somriure. – I tu?

- Me’n vaig. – i va clavar els ulls a la seva amiga.

- Ens veiem després? - va afegir ella.

- Neli, no tornaré. - la seva cara era seria per primera vegada.

- Però...

Els dos es van mirar, però cap va gosar dir res:

Ella es va quedar glaçada: l’Isaac no. No podien prendre-li el seu Isaac. Vivien davant per davant i des de ben petits eren amics. D’acord que tenien només cinc anyets però tenien una relació especial, s’entenien a la perfecció, eren un en dos cossos.

Ell volia dir-li que era la nena més bonica que havia vist mai, que aquelles cuetes que duia i el seu somriure la feien encara més especial.

Ella volia dir-li que quan era al seu costat tot desapareixia que eren ells dos jugant en un món infinit de possibilitats, però cap dels dos va ser capaç de dir res.

Es van estar mirant una bona estona fins que la mare del nen va cridar-lo:

- Isaac! Va que marxem!

Ell va abaixar la vista i va girar-se per marxar. Va fer tres passes. Va recular i va fer un petó a la galta de la Neli. El món es va parar sota aquella pluja blanca on l’únic que es movien eren els flocs que queien suaument.

Quan tot va tornar a moure’s ell va marxar i la Neli es va quedar allà, amb els ullets plens de llàgrimes, veient com la seva felicitat marxava en cotxe per no tornar mai més.

Atentament:
La noia que parla

POTSER UN ALTRE DIA, POTSER

La mirava. La mirava i no podia apartar-ne les pupil·les. Els seus ulls la travessaven intentant descobrir si la persona que tenia davant era la mateixa persona que ell creia conèixer feia només unes hores. Feia unes hores havien estat junts, entregats a una passió desbocada que ell recordava amb perfecta claredat. Tenia gravat en la memòria cada racó del cos d'ella, cada curva, la petita marca de naixement que només ell coneixia perquè sempre havia estat amagada sota la cintura dels pantalons. Recordava a la perfecció cada moviment que havia fet tan ell com ella per complementar-se l'un a l'altre esdevenint un de sol, la unió més meravellosa que - segons ell - hi ha hagut mai damunt la terra. Mai podria oblidar com una estona després, quan ella havia sortit del bany, vestida només amb la camisa que ell havia portat quan havien anat a sopar junts, ell l'havia fet caure sobre el llit, l'havia abraçat entre els seus braços musculosos i li havia confessat que l'estimava.

Ara ell, a menys de deu passes, mirava estupefacte com ella acabava de fer un ball de llengües amb un desconegut. Havia vist com els seus cossos es refregaven mentre això succeïa i no havia pogut evitar veure-hi quelcom de vulgar, res a veure amb la perfecció que havien compartit. Quan ella es va adonar que ell els estava observant es va separar de l'home i s'havia girat per mirar-lo a ell, admetent que l'havia reconegut. Estaven callats, cara a cara, interrogant-se amb la mirada esperant que algú trenqués el silenci, mentre l'intrús - potser aquesta no era la paraula, va dir-se ell, caient en què potser qui feia nosa era ell mateix - la mirava amb desig, com si encara estiguessin sols, com si ell no hagués aparegut.

Ella va fer el gest d'apropar-se i ell va recular. No volia sentir res del que ella pogués dir-li, ell havia pronunciat aquell verb que comença per "E" - amb molta dificultat per expressar-se - feia tan sols unes hores i ella no havia tingut cap remordiment per enganyar-lo poc després. No podia deixar que s'apropés també, perquè sabia que si ella se li acostava es tornaria dèbil, cauria en la temptació, es deixaria seduir i la perdonaria, però això no podia passar; ara més que mai havia de ser fort. Ell va mirar per primera vegada l'home que ocupava el lloc on voldria ser, el lloc que havia demanat quan li havia expressat els seus sentiments, es veia d'una hora lluny que només irradiava desig i passió, ignorant tots els sentiments que flotaven per l'espai. 

Va riure, mirant-la a ella abans d'anar-se'n, ell se'n anava amb el cor trencat, però ella es quedava una cosa pitjor: un tros de gel, potser passional i  ple de desig, però sense cap mena de sentiment. Arribarà un dia que aquest gel es fondrà del tot i, amb ell, s'endurà qualsevol rastre de passió i desig que hi pogués haver, després, ella es quedarà sola. Sola. Potser aquest patiment els tornaria a unir, potser ella descobriria què eren els sentiments i què significa el verb estimar, potser. L'únic segur ara per ara era que ell havia de marxar i curar el seu cor ple de ferides, ferides que potser algun dia arribarien a curar-se, potser. I amb aquest pensament va girar cua i va desaparèixer.

Atentament:
La noia que parla