La mirava. La mirava i no podia apartar-ne les pupil·les. Els seus ulls la travessaven intentant descobrir si la persona que tenia davant era la mateixa persona que ell creia conèixer feia només unes hores. Feia unes hores havien estat junts, entregats a una passió desbocada que ell recordava amb perfecta claredat. Tenia gravat en la memòria cada racó del cos d'ella, cada curva, la petita marca de naixement que només ell coneixia perquè sempre havia estat amagada sota la cintura dels pantalons. Recordava a la perfecció cada moviment que havia fet tan ell com ella per complementar-se l'un a l'altre esdevenint un de sol, la unió més meravellosa que - segons ell - hi ha hagut mai damunt la terra. Mai podria oblidar com una estona després, quan ella havia sortit del bany, vestida només amb la camisa que ell havia portat quan havien anat a sopar junts, ell l'havia fet caure sobre el llit, l'havia abraçat entre els seus braços musculosos i li havia confessat que l'estimava.
Ara ell, a menys de deu passes, mirava estupefacte com ella acabava de fer un ball de llengües amb un desconegut. Havia vist com els seus cossos es refregaven mentre això succeïa i no havia pogut evitar veure-hi quelcom de vulgar, res a veure amb la perfecció que havien compartit. Quan ella es va adonar que ell els estava observant es va separar de l'home i s'havia girat per mirar-lo a ell, admetent que l'havia reconegut. Estaven callats, cara a cara, interrogant-se amb la mirada esperant que algú trenqués el silenci, mentre l'intrús - potser aquesta no era la paraula, va dir-se ell, caient en què potser qui feia nosa era ell mateix - la mirava amb desig, com si encara estiguessin sols, com si ell no hagués aparegut.
Ella va fer el gest d'apropar-se i ell va recular. No volia sentir res del que ella pogués dir-li, ell havia pronunciat aquell verb que comença per "E" - amb molta dificultat per expressar-se - feia tan sols unes hores i ella no havia tingut cap remordiment per enganyar-lo poc després. No podia deixar que s'apropés també, perquè sabia que si ella se li acostava es tornaria dèbil, cauria en la temptació, es deixaria seduir i la perdonaria, però això no podia passar; ara més que mai havia de ser fort. Ell va mirar per primera vegada l'home que ocupava el lloc on voldria ser, el lloc que havia demanat quan li havia expressat els seus sentiments, es veia d'una hora lluny que només irradiava desig i passió, ignorant tots els sentiments que flotaven per l'espai.
Va riure, mirant-la a ella abans d'anar-se'n, ell se'n anava amb el cor trencat, però ella es quedava una cosa pitjor: un tros de gel, potser passional i ple de desig, però sense cap mena de sentiment. Arribarà un dia que aquest gel es fondrà del tot i, amb ell, s'endurà qualsevol rastre de passió i desig que hi pogués haver, després, ella es quedarà sola. Sola. Potser aquest patiment els tornaria a unir, potser ella descobriria què eren els sentiments i què significa el verb estimar, potser. L'únic segur ara per ara era que ell havia de marxar i curar el seu cor ple de ferides, ferides que potser algun dia arribarien a curar-se, potser. I amb aquest pensament va girar cua i va desaparèixer.
Atentament:
La noia que parla
Ella va fer el gest d'apropar-se i ell va recular. No volia sentir res del que ella pogués dir-li, ell havia pronunciat aquell verb que comença per "E" - amb molta dificultat per expressar-se - feia tan sols unes hores i ella no havia tingut cap remordiment per enganyar-lo poc després. No podia deixar que s'apropés també, perquè sabia que si ella se li acostava es tornaria dèbil, cauria en la temptació, es deixaria seduir i la perdonaria, però això no podia passar; ara més que mai havia de ser fort. Ell va mirar per primera vegada l'home que ocupava el lloc on voldria ser, el lloc que havia demanat quan li havia expressat els seus sentiments, es veia d'una hora lluny que només irradiava desig i passió, ignorant tots els sentiments que flotaven per l'espai.
Va riure, mirant-la a ella abans d'anar-se'n, ell se'n anava amb el cor trencat, però ella es quedava una cosa pitjor: un tros de gel, potser passional i ple de desig, però sense cap mena de sentiment. Arribarà un dia que aquest gel es fondrà del tot i, amb ell, s'endurà qualsevol rastre de passió i desig que hi pogués haver, després, ella es quedarà sola. Sola. Potser aquest patiment els tornaria a unir, potser ella descobriria què eren els sentiments i què significa el verb estimar, potser. L'únic segur ara per ara era que ell havia de marxar i curar el seu cor ple de ferides, ferides que potser algun dia arribarien a curar-se, potser. I amb aquest pensament va girar cua i va desaparèixer.
Atentament:
La noia que parla
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada