Repica el campanar, passa un minut de la mitjanit, ell trenca la cantonada i entra a la plaça. Es miren als ulls, hi ha molt per dir i poca estona. La ironia del moment vol que, encara que saben totes les paraules que haurien de sortir dels llavis de l'altre, ningú s'atreveixi a començar. I és que aquella mirada duu un adéu a l'etiqueta.
Ella vol acomiadar-se d'un amic al que no té previst tornar a veure, i qui sap, si s'atreveix posarà paraules als sentiments que una nit de fa temps a altres hores ja li va confessar en un silenci. Ell espera la confessió d'uns sentiments que no correspon i pels que ja té preparat un missatge de consol que no sap que només farà que furgar més la ferida que s'obrirà.
Ella inspira. Ha trobat els mots perduts a la seva gola? L'alenada d'aire que queda penjant entre els dos confirma la negativa de la pregunta. Aleshores ell estira el braç, potser si nota el seu contacte s'anima i engega. Està equivocat, ella fa un pas enrera presa del pànic, dels nervis, tement l'electricitat que sap que li encedrà el cos si es produeix el frec de les seves pells. Ell pot llegir-li la por als ulls i retira el braç.
Tornen a repicar les campanes i els ulls d'un busquen les pupil·les de l'altre amb impaciència i necessitat. Ara ja saben que no sortirà ni un so de la boca de ningú. I, amb els iris fixats en l'altre, ajudats pel silenci de la nit i el secret de les campanes que segueixen repicant, deixen surant aquelles quatre lletres fatídiques de comiat i marxen cadascú pel seu costat de la plaça.
Atentament:
La noia que parla
