Batec. Silenci. Batec. Silenci. Batec.
Alça la mirada i per un instant el món es congela. No era el que esperava ni de bon troç, no s'assemblava gens a la persona que es trobava als seus somnis les nits que aconseguia recordar. Tot i així què podia fer-hi? El seu cos s'havia petrificat fent-li saber que l'ésser del davant era especial. Va obrir la boca per dir alguna cosa, però el gest va ser en va, tal i com es va obrir la boca es va tancar. En aquell moment el va sentir per primer cop.
Batec. Silenci. Batec. Silenci. Batec.
De fons el vent xiulava com si volgués començar una conversa que no arrivava. Les onades reclamaven la seva atenció a base d'embastides a les roques de la costa i les gavines desharmonitzaven una intent de cant ben poc celestial. La natura podia fer tots els intents que se li acudissin que dos parells d'ulls seguien clavats els uns en els altres i dos parells de llavis tancats com si tan sols el pensament d'obrir-los hagués de fer mal. Pensava en aquell mal quan el va tornar a sentir.
Batec. Silenci. Batec. Silenci. Batec.
Els llavis seguien com si fossin un de sol. Si algú hagués parat prou atenció al que estava passant, hauria pensat que es tractava d'un parell de persones en xoc que necessitaven que algú els fes reaccionar. El que ningú s'hauria imaginat mai, era que, mentre que en termes de llenguatge verbal s'havia imposat el silenci, dos parells d'ulls estaven mantenint una discussió acalorada per convèncer els altres que enviessin una senyal nerviosa perquè el seu cos reaccionés. Però siguem sincers, quan han tingut els ulls poder d'autoritat sobre la resta del cos? És per això que va necessitar que l'òrgan més vital enviés una tercera senyal.
Batec. Silenci. Batec. Silenci. Batec.
Es considerava una persona més valenta que el silenci i va decidir intentar-ho una vegada més. Va tancar els ulls com si això hagués d'ajudar, com si hagués de proporcionar-li l'empenta que semblava necessitar desesperadament perquè el temps corria i la seva oportunitat se li escapava entre els dits. Potser va ser justament pel fet que va tancar els ulls, però l'altra mirada va interpretar que s'havia acabat aquella conversa silenciosa, així doncs va fer mitja volta per marxar. Anava per fer la primera passa quan, per fi, es va trencar el silenci:
- Et buscava. No n'era conscient. No ho sabia, però et buscava.
Atentament:
La noia que parla
