ENTRE BATECS I SILENCIS

Batec. Silenci. Batec. Silenci. Batec. 

Alça la mirada i per un instant el món es congela. No era el que esperava ni de bon troç, no s'assemblava gens a la persona que es trobava als seus somnis les nits que aconseguia recordar. Tot i així què podia fer-hi? El seu cos s'havia petrificat fent-li saber que l'ésser del davant era especial. Va obrir la boca per dir alguna cosa, però el gest va ser en va, tal i com es va obrir la boca es va tancar. En aquell moment el va sentir per primer cop.

Batec. Silenci. Batec. Silenci. Batec. 

De fons el vent xiulava com si volgués començar una conversa que no arrivava. Les onades reclamaven la seva atenció a base d'embastides a les roques de la costa i les gavines desharmonitzaven una intent de cant ben poc celestial. La natura podia fer tots els intents que se li acudissin que dos parells d'ulls seguien clavats els uns en els altres i dos parells de llavis tancats com si tan sols el pensament d'obrir-los hagués de fer mal. Pensava en aquell mal quan el va tornar a sentir.

Batec. Silenci. Batec. Silenci. Batec. 

Els llavis seguien com si fossin un de sol. Si algú hagués parat prou atenció al que estava passant, hauria pensat que es tractava d'un parell de persones en xoc que necessitaven que algú els fes reaccionar. El que ningú s'hauria imaginat mai, era que, mentre que en termes de llenguatge verbal s'havia imposat el silenci, dos parells d'ulls estaven mantenint una discussió acalorada per convèncer els altres que enviessin una senyal nerviosa perquè el seu cos reaccionés. Però siguem sincers, quan han tingut els ulls poder d'autoritat sobre la resta del cos? És per això que va necessitar que l'òrgan més vital enviés una tercera senyal.

Batec. Silenci. Batec. Silenci. Batec. 

Es considerava una persona més valenta que el silenci i va decidir intentar-ho una vegada més. Va tancar els ulls com si això hagués d'ajudar, com si hagués de proporcionar-li l'empenta que semblava necessitar desesperadament perquè el temps corria i la seva oportunitat se li escapava entre els dits. Potser va ser justament pel fet que va tancar els ulls, però l'altra mirada va interpretar que s'havia acabat aquella conversa silenciosa, així doncs va fer mitja volta per marxar. Anava per fer la primera passa quan, per fi, es va trencar el silenci:

- Et buscava. No n'era conscient. No ho sabia, però et buscava.

Atentament:

La noia que parla

SECRET SOTA LES CAMPANES

Repica el campanar, passa un minut de la mitjanit, ell trenca la cantonada i entra a la plaça. Es miren als ulls, hi ha molt per dir i poca estona. La ironia del moment vol que, encara que saben totes les paraules que haurien de sortir dels llavis de l'altre, ningú s'atreveixi a començar. I és que aquella mirada duu un adéu a l'etiqueta.

Ella vol acomiadar-se d'un amic al que no té previst tornar a veure, i qui sap, si s'atreveix posarà paraules als sentiments que una nit de fa temps a altres hores ja li va confessar en un silenci. Ell espera la confessió d'uns sentiments que no correspon i pels que ja té preparat un missatge de consol que no sap que només farà que furgar més la ferida que s'obrirà.

Ella inspira. Ha trobat els mots perduts a la seva gola? L'alenada d'aire que queda penjant entre els dos confirma la negativa de la pregunta. Aleshores ell estira el braç,  potser si nota el seu contacte s'anima i engega. Està equivocat, ella fa un pas enrera presa del pànic, dels nervis, tement l'electricitat que sap que li encedrà el cos si es produeix el frec de les seves pells. Ell pot llegir-li la por als ulls i retira el braç.

Tornen a repicar les campanes i els ulls d'un busquen les pupil·les de l'altre amb impaciència i necessitat. Ara ja saben que no sortirà ni un so de la boca de ningú. I, amb els iris fixats en l'altre, ajudats pel silenci de la nit i el secret de les campanes que segueixen repicant, deixen surant aquelles quatre lletres fatídiques de comiat i marxen cadascú pel seu costat de la plaça.

Atentament:

La noia que parla

EL PETÓ

Tanca els ulls, inspira profundament i surt de casa, avui es sent amb força, avui sent que res l'aturarà. Travessa el carrer, no té pressa així que ha decidit anar caminant. Camina pels carrers com si no toqués de peus a terra, el seu vestit blanc vaporós capta les mirades curioses d'aquells amb qui es creua, treu el millor dels seus somriures i segueix avançant. Sap perfectament quin és el seu destí i per una vegada sent que avui no es farà enrere, té molt clar que arribarà i no recularà corrent com tantes vegades ha acabat fent; maleïda covardia, per què no ha tocat a una altra persona aquesta qualitat?

Fa l'últim trencant i la veu, al final del carrer hi ha la casa que tantes vegades s'ha mirat, sempre de lluny, mai ha tingut la valentia de creuar-ne el portal; això, però, avui no serà un problema. Es posa bé la mascara i puja els quatre graons que sempre veu als seus somnis, només cal que travessi la porta i ja haurà arribat més lluny del que mai hauria pensat. Acosta la mà al pom que cedeix sense dificultat, s'obre pas entre la gent emmascarada i ben vestida que ballen sota els llums que juguen a encendre i apagar-se. Amb els ulls curiosos registra la sala i es pregunta on serà fins que finalment l'identifica a dalt de les escales més majestuoses que algú hagi vist mai.

S'agafa el baix del vestit i comença a pujar, sap que la punxada de valentia que li proporciona la màscara no durarà eternament, i menys quan el tingui cara a cara; tot i així no recula i segueix amunt. Arriba dalt dels trenta-set esglaons que no ha pogut evitar comptar i el torna buscar entre la mirada, aquesta vegada, topa amb els seus ulls i no deixa que es perdi el contacte mentre avança entre la gent fins que el té a poc més de dos pams: ha arribat el moment.

Li posa un dit als llavis delicadament per tal d'evitar que digui res, amb l'altra mà li acaricia la galta, ell tanca els ulls per notar el tacte de la seva mà. Aparta el dit de la boca per passar els cinc entre els cabells i deixar-li la mà al clatell. És en aquell moment en què també tanca les parpelles i fa un pas endavant. Obre una mica els llavis i els col·loca damunt dels d'ell deixant-se portar per l'energia que els recórrer el cos en aquest moment. En notar aquest contacte, la resta del cos d'ell reacciona i col·loca suaument una mà a la cintura d'ella per estrènyer-la més cap a ell mentre amb l'altre l'acaricia de la galta cap al clatell jugant amb els seus cabells. Noten les llengües com avancen sincronitzant-se al ritme de la música i abandonant-se en un ball de tendresa i passió.  Els llavis d'ell tenen gust de xampany, els d'ella de vainilla; estan tan entregats que els dos saben que mai oblidaran aquell instant: la barreja d'aquells gustos, el ball de les seves llengües, com ella se li havia acostat i com ell l'havia abraçat. De sobte, però, ella s'adona que la punxada de valentia s'ha anat esvaint a mesura que es fusionaven, així que es tira enrera i, per un instant, es miren als ulls tenint una conversa que no necessita paraules. Un instant després ella desapareix entre la gentada tan misteriosament com havia aparegut i el deixa allà plantat, sols amb el record d'un petó que mai oblidarà.

Atentament: 

La noia que parla

ELL I ELLA

Ella el va veure sense parar-hi massa atenció; ell, innocent, la va atraure. 

Ella, mica a mica, s'hi anava fixant; ell la va acabar captivant.

Ella va caure a la seva xarxa i ell va aconseguir que ella fes tot i més, entregant-se en cos i ànima per veure'l feliç.

Ella vivia de petits somriures esporàdics i converses monosil·làbiques que aconseguia amb molt d'esforç; mentre ell ignorava tot el mar de sentiments que el rodejaven.

Ella l'escoltava i va guanyar-se la seva confiança; ell, però, mai va arribar a entregar-li el seu cor.

Ella era allà sempre, quan se la reclamava i quan no. Ell la utilitzava i se n'aprofitava, volent o no, perquè ella mai li negaria res.

Ella era qui escoltava els penes, quan ell rebia un cop baix i se li trencava el cor.

Ella era qui va sacrificar la seva felicitat per ell; ell que quan en va trobar una altra la va ignorar fins que alguna cosa li va anar malament.

Ella no n'era conscient, però ell la va fer patir. 

Ella, després de molt temps i molt esforç, ha passat plana; ell, com ella s'esperava, l'ha deixat enrere, ignorada i oblidada.

Ella ara és feliç i somriu; però sap que en el fons, quan tingui un dia trist, és possible que li vingui a la memòria aquelles tres lletres que tant li van costar d'arrencar del seu cor: ell.

Atentament:
La noia que parla

RECORDS DE NEU

Recolzada a l'ampit de la finestra oberta, ben abrigada, mirava com la neu queia suaument i aterrava suaument al terra i teixia poc a poc un edredó sobre el carrer fred i glaçat. Tot era tan tranquil i no hi havia ningú enlloc. Va baixar al carrer. Als pocs minuts de ser a fora, les cuetes morenes s’havien tenyit de neu i de lluny semblava un angelet sense ales. Amb els ulls tancats imaginava que volava quan:

- Neli!

Es va girar de sobte i la neu va espolsar-se-li de cop.

- Isaac?

Sota un pilot de capes de roba s’amagava aquell nen juganer.

- Què fas aquí sola al carrer? – va preguntar el nen quan va arribar a l’altura de la Neli.

- Somiar. – Va dibuixar un somriure. – I tu?

- Me’n vaig. – i va clavar els ulls a la seva amiga.

- Ens veiem després? - va afegir ella.

- Neli, no tornaré. - la seva cara era seria per primera vegada.

- Però...

Els dos es van mirar, però cap va gosar dir res:

Ella es va quedar glaçada: l’Isaac no. No podien prendre-li el seu Isaac. Vivien davant per davant i des de ben petits eren amics. D’acord que tenien només cinc anyets però tenien una relació especial, s’entenien a la perfecció, eren un en dos cossos.

Ell volia dir-li que era la nena més bonica que havia vist mai, que aquelles cuetes que duia i el seu somriure la feien encara més especial.

Ella volia dir-li que quan era al seu costat tot desapareixia que eren ells dos jugant en un món infinit de possibilitats, però cap dels dos va ser capaç de dir res.

Es van estar mirant una bona estona fins que la mare del nen va cridar-lo:

- Isaac! Va que marxem!

Ell va abaixar la vista i va girar-se per marxar. Va fer tres passes. Va recular i va fer un petó a la galta de la Neli. El món es va parar sota aquella pluja blanca on l’únic que es movien eren els flocs que queien suaument.

Quan tot va tornar a moure’s ell va marxar i la Neli es va quedar allà, amb els ullets plens de llàgrimes, veient com la seva felicitat marxava en cotxe per no tornar mai més.

Atentament:
La noia que parla

POTSER UN ALTRE DIA, POTSER

La mirava. La mirava i no podia apartar-ne les pupil·les. Els seus ulls la travessaven intentant descobrir si la persona que tenia davant era la mateixa persona que ell creia conèixer feia només unes hores. Feia unes hores havien estat junts, entregats a una passió desbocada que ell recordava amb perfecta claredat. Tenia gravat en la memòria cada racó del cos d'ella, cada curva, la petita marca de naixement que només ell coneixia perquè sempre havia estat amagada sota la cintura dels pantalons. Recordava a la perfecció cada moviment que havia fet tan ell com ella per complementar-se l'un a l'altre esdevenint un de sol, la unió més meravellosa que - segons ell - hi ha hagut mai damunt la terra. Mai podria oblidar com una estona després, quan ella havia sortit del bany, vestida només amb la camisa que ell havia portat quan havien anat a sopar junts, ell l'havia fet caure sobre el llit, l'havia abraçat entre els seus braços musculosos i li havia confessat que l'estimava.

Ara ell, a menys de deu passes, mirava estupefacte com ella acabava de fer un ball de llengües amb un desconegut. Havia vist com els seus cossos es refregaven mentre això succeïa i no havia pogut evitar veure-hi quelcom de vulgar, res a veure amb la perfecció que havien compartit. Quan ella es va adonar que ell els estava observant es va separar de l'home i s'havia girat per mirar-lo a ell, admetent que l'havia reconegut. Estaven callats, cara a cara, interrogant-se amb la mirada esperant que algú trenqués el silenci, mentre l'intrús - potser aquesta no era la paraula, va dir-se ell, caient en què potser qui feia nosa era ell mateix - la mirava amb desig, com si encara estiguessin sols, com si ell no hagués aparegut.

Ella va fer el gest d'apropar-se i ell va recular. No volia sentir res del que ella pogués dir-li, ell havia pronunciat aquell verb que comença per "E" - amb molta dificultat per expressar-se - feia tan sols unes hores i ella no havia tingut cap remordiment per enganyar-lo poc després. No podia deixar que s'apropés també, perquè sabia que si ella se li acostava es tornaria dèbil, cauria en la temptació, es deixaria seduir i la perdonaria, però això no podia passar; ara més que mai havia de ser fort. Ell va mirar per primera vegada l'home que ocupava el lloc on voldria ser, el lloc que havia demanat quan li havia expressat els seus sentiments, es veia d'una hora lluny que només irradiava desig i passió, ignorant tots els sentiments que flotaven per l'espai. 

Va riure, mirant-la a ella abans d'anar-se'n, ell se'n anava amb el cor trencat, però ella es quedava una cosa pitjor: un tros de gel, potser passional i  ple de desig, però sense cap mena de sentiment. Arribarà un dia que aquest gel es fondrà del tot i, amb ell, s'endurà qualsevol rastre de passió i desig que hi pogués haver, després, ella es quedarà sola. Sola. Potser aquest patiment els tornaria a unir, potser ella descobriria què eren els sentiments i què significa el verb estimar, potser. L'únic segur ara per ara era que ell havia de marxar i curar el seu cor ple de ferides, ferides que potser algun dia arribarien a curar-se, potser. I amb aquest pensament va girar cua i va desaparèixer.

Atentament:
La noia que parla

AQUELL INSTANT DE FELICITAT

Obro els ulls i noto la seva escalfor al meu costat. Em giro i el miro, atentament. Els seus cabells conserven la seva perfecció tot i estar escabellats, la seva cara està relaxada, té els ulls tancats, però dins meu tinc la imatge d'aquells cristalls marins que ahir no em podien treure la mirada de sobre. Somriu. M'agradaria saber què somia, ha de ser un pensament alegre, un pensament del qual jo voldria formar part, ho desitjaria amb unes ganes boges.

Segueixo resseguint el seu cos amb la mirada. Em deturo al seu tors, nu i destapat, que es mou al ritme d'inhalacions i exhalacions. M'adono que el silenci és tal que em permet escoltar els batecs dels nostres cors. El meu es mou accelerat per la seva proximitat tot i està endinsat en el més profunds dels somnis. En canvi, el seu repica lentament, pausat, com si els batecs marquessin la calma de la situació que té lloc en el seu inconscient. Em pregunto si aquests batecs ja tenen nom o encara bomben el cor en un intent de trobar la felicitat en algú que el completi. Voldria saber la resposta d'aquest dilema perquè el meu cor depèn de si ja hi ha una persona rera de cada batec o encara no. Perquè el meu cor ja ha segellat els seus batecs i tots porten el nom d'aquest home estirat al meu costat, l'home que acaba de passar la nit amb mi, l'home enigmàtic i reservat pels seus assumptes, però sempre disposat a preocupar-se per mi i treure'm un somriure. L'home que el meu cor ha etiquetat com a "felicitat".

El repasso de dalt a baix altra vegada concentrada en apreciar cadascun dels detalls del seu cos, quan de sobte sento el meu nom; fluixet, com un sospir: s'ha despertat. Aparto la mirada ràpidament, espero uns instants, silenci. Quan m'atreveixo a mirar-lo veig que segueix dormint. Segueix amb els ulls tancats i els batecs lents, senyal que somia, però ara està encarat a mi, amb els braços oberts com si em cridés i un somriure més gran a la cara. Torna a xiuxiuejar alguna cosa, m'acosto als seus llavis per mirar d'entendre'l: "T'estimo", repeteix suaument. Sé que és un somni, que no n'és conscient, però per la seva cara sé que ho diu de tot cor, ho sent, és veritat. No podria ser més feliç. "Jo també t'estimo" dic de forma quasi inaudible i li beso fugaçment els llavis abans de cargolar-me entre el buit dels seus braços i tornar a dormir.

Atentament:

La noia que parla