RECORDS DE NEU

Recolzada a l'ampit de la finestra oberta, ben abrigada, mirava com la neu queia suaument i aterrava suaument al terra i teixia poc a poc un edredó sobre el carrer fred i glaçat. Tot era tan tranquil i no hi havia ningú enlloc. Va baixar al carrer. Als pocs minuts de ser a fora, les cuetes morenes s’havien tenyit de neu i de lluny semblava un angelet sense ales. Amb els ulls tancats imaginava que volava quan:

- Neli!

Es va girar de sobte i la neu va espolsar-se-li de cop.

- Isaac?

Sota un pilot de capes de roba s’amagava aquell nen juganer.

- Què fas aquí sola al carrer? – va preguntar el nen quan va arribar a l’altura de la Neli.

- Somiar. – Va dibuixar un somriure. – I tu?

- Me’n vaig. – i va clavar els ulls a la seva amiga.

- Ens veiem després? - va afegir ella.

- Neli, no tornaré. - la seva cara era seria per primera vegada.

- Però...

Els dos es van mirar, però cap va gosar dir res:

Ella es va quedar glaçada: l’Isaac no. No podien prendre-li el seu Isaac. Vivien davant per davant i des de ben petits eren amics. D’acord que tenien només cinc anyets però tenien una relació especial, s’entenien a la perfecció, eren un en dos cossos.

Ell volia dir-li que era la nena més bonica que havia vist mai, que aquelles cuetes que duia i el seu somriure la feien encara més especial.

Ella volia dir-li que quan era al seu costat tot desapareixia que eren ells dos jugant en un món infinit de possibilitats, però cap dels dos va ser capaç de dir res.

Es van estar mirant una bona estona fins que la mare del nen va cridar-lo:

- Isaac! Va que marxem!

Ell va abaixar la vista i va girar-se per marxar. Va fer tres passes. Va recular i va fer un petó a la galta de la Neli. El món es va parar sota aquella pluja blanca on l’únic que es movien eren els flocs que queien suaument.

Quan tot va tornar a moure’s ell va marxar i la Neli es va quedar allà, amb els ullets plens de llàgrimes, veient com la seva felicitat marxava en cotxe per no tornar mai més.

Atentament:
La noia que parla