Tots hem dubtat alguna vegada, no ens sentim segurs i dubtem de què fer. Jo no en sóc l'excepció. M'agrada escriure, em dóna ales, permet que m'expressi sense reprimir-me. Les pors també em feien guardar els meus textos, si no els llegia ningú, ningú podria jutjar-me.
La gent, però, té el costum de dir-te que t'enfrontis a les teves pors, que els plantis cara, al cap i a la fi no podran pas fer-te res, és tot mental. Tot i això, tothom sap que quan no et sents segur necessites alguna cosa que t'ajudi a fer el pas i decidir de seguir endavant: en el meu cas va ser una conversa. No sé si has trobat mai una persona que potser no fa molt que la coneixes, però et transmet confiança. Amb qualsevol comentari et treu un somriure i t'anima a fer allò que per por havies reprimit. A mi aquesta persona em va ajudar a decidir i començar aquest blog. Sé que aquest blog no va per res en concret, simplement l'escric perquè com ja he dit les paraules em donen llibertat, una llibertat que fins fa ben poc quedava reduida a alguna carpeta vella que tenia per casa, però que ja s'ha fet petita per a tants textos.
Ha arribat el moment de què les paraules tinguin llibertat i no quedin preses en un tros de full. Ha arribat el moment de perdre la por i arriscar-me a fer sentir la meva veu. Potser agradarà. Potser no. Però ningú no podrà dir que no ho he intentat.
Atentament:
La noia que parla
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada