Batec. Respiració. Batec. Això és l'únic que sóc capaç de sentir. Sola en un aeroport, esperant que passi l'impossible. Només puc pensar que no he arribat massa tard, que encara no ha marxat. En aquest cas, seria la meva ruïna. Tinc el mòbil a la mà, espero la trucada, l'alliberament, el desenllaç, tot està a les seves mans.
Una veu anuncia que els passatgers del seu vol ja poden embarcar. Què farà? La sang em bull i tinc els nervis a flor de pell. Sé que m'hauria de quedar quieta i esperar, però cada segon que passa falta menys perquè l'avió s'enlairi i, si ell desapareix en el vehicle volador no m'ho perdonaria mai.
El que estic a punt de fer em durà conseqüències, però més igual, només hi ha una oportunitat. Arrenco a córrer, deixo enrere guàrdies de seguretat, hostesses i passatgers que remuguen quan els tiro les maletes, però necessito impedir el vol, ho he de fer.
Embarco i no el veig. M'hauré equivocat d'avió? No pot ser. Ha de ser en un dels seients, camuflat com un passatger més. Repasso cadira per cadira i quan ja ho volia donar tot per perdut el veig. Les nostres mirades es troben per uns instants i es gira cap a la seva companya, espantat. Agafa la seva maleta, vol escapar i jo no ho puc permetre.
No tinc temps de pensar, desenfundo la pistola i l'apunto. L'ambient està glaçat, ningú gosa moure's. Disparo un parell de trets nets que li fereixen l'espatlla i l'obliguen a córrer deixant la maleta amb el contingut explosiu.
Després d'aquest impuls i poder salvar gent innocent gràcies a la meva feina, només he rebut un pilot d'informes i denúncies per classificar i que em retirin el permís per fer operacions fora de comissaria.
Atentament:
La noia que parla
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada