AMOR, ALLÒ QUE SE SENT SENSE ENTENDRE

Ella estava asseguda en un racó, amb les mans s'agafava els genolls flexionats, tenia el cap cot i els ulls tancats, no volia veure ni sentir res. Respirava profundament, intentant deixar de pensar en allò que havia succeït en les últimes hores. El més senzill hauria estat plorar, plorar fins que se li acabessin les forces. Ella, però, era massa valenta per deixar caure una sola llàgrima. Ell l'havia obert pel Whatsapp; ella, feliç, no havia tardat en respondre; primer error.

Van estar parlant com si res no passés, però de sobte, com si algú hagués agafat el seu relleu, ell va canviar d'actitud. Ella intentava no semblar afectada per aquest canvi sobtat. Ell, inconscient del mal que estava causant, va demanar temps i distància. En aquell moment, ella es va veure incapaç de reaccionar, no va ser capaç de fer-li veure que ella també té sentiments i que són igual d'importants, segon error.

Ara, sola, aïllada del món, només té temps per a les preguntes que li volten pel cap: "Què vol dir distància?, Que ens hem d'evitar?, I temps? EL rellotge dóna voltes al llarg del dia i el meu cor va fent-se més i més petit cada vegada. Quan temps necessita per prendre una decisió que segurament va en contra dels seus sentiments?"

Perquè el més graciós de tot és que tots dos s'estimen, tots dos es queden pensatius davant del mòbil pensant si es parlen o no. Però cap fa el gest: un per dolor i por de sentir unes paraules que vol evitar, l'altre perquè sap que al primer missatge confessarà que l'estima i només tenia por del rumb que poden agafar les coses. 

Estrany, ho sé, però així és l'amor i gran part de la seva màgia està en la seva incomprensió. Només els que l'han sentit ho saben...

Atentament:
La noia que parla