EL PODER DEL SILENCI

Ella tremolava com una fulla. Estava sobre la balança que podia decantar-se cap una banda o cap a l'altra en qualsevol moment. Caminava al seu costat, en silenci. Feia temps que esperava la oportunitat de parlar-hi, però sempre hi havia gent, mai estàvem sols. Aquell dia, però, al tornar cap a casa va veure'l quan sortia del metro. Ell va acostar-se, la va saludar amb el cap i es van posar a caminar en silenci.

Ella tremolava com una fulla. Estaven a menys de tres centímetres, sols, era la millor oportunitat per parlar, però els seus llavis havien emmudit i la veu només ressonava dins del seu cor: "Vols fer el favor de dir alguna cosa?", deia aquesta veueta interior.

De tant en tant, ella alçava els ulls per intentar dir alguna cosa, però la seva mirada sempre l'aturava i li feia fixar els ulls al terra. De sobte, quan ella ja s'havia rendit i només esperava arribar a la cantonada de casa seva, va notar una escalfor. Uns dits s'havien entrellaçat amb la seva mà esquerra. Cap dels dos va fer res, van seguir caminant silenciosament amb la diferència que ella ara estava vermella com un pebrot.

Quan van arribar a la cantonada on es separaven, ella va fer el gest d'anar-se`n, però la mà càlida que estava enllaçada amb la seva va impedir-li. Amb un gest gràcil, ell la va fer girar com si d'un moviment de ball es tractés. L'altra mà, que havia estat tota l'estona dins la seva butxaca, va sortir, es va col·locar a la barbeta de la noia i va alçar-li la cara fins que les seves pupil·les es van trobar, aquesta vegada perdudes les unes en les altres, incapaç de poder escapar.

Ella va obrir la boca per parlar, ell va deixar-li la mà per primera vegada i va posar-li un dit sobre els seus llavis molsuts color carmesí. Ell va fer un pas endavant, van tancar els ulls, van apropar les seves cares i van gaudir per uns instants del moment previ a què els llavis es troben.

Atentament:
La noia que parla