NO PODRÀS TORNAR ENRERA

Era fosc. Devien ser prop de les onze tocades i ella encara no havia tornat a casa. S'havia deixat perdre pels carrerons de la ciutat, no volia entrar en aquella casa on tot eren records desagradables. Sabia que quan introduís la clau dins del pany i travessés aquella porta la seva mare li demanaria on havia estat, per què no havia agafat el telèfon, per què tenia la cara vermella i quan es tragués l'abric descobriria que tenia la roba estripada. La seva mare no es conformaria amb una simple escusa, per molt que li amagués ho acabaria descobrint i això era l'últim que podia fer, no podia saber el seu secret.

Plorava sense llàgrimes. Tantes vegades s'havia sentit impotent, tantes vegades havia intentat escapar, però la cosa sempre acabava igual. Ella perdia. Quan tancava els ulls recordava una i totes les vegades que... Se li trencava la veu només de pensar-hi. Era fastigós, i tot era culpa seva. Ell era la causa de la seva infelicitat. Ella no podia evitar preguntar-se una vegada i una altra què li havia fet per fer-la patir tant.

Va entrar a l'hospital, sabia que aquesta vegada la cosa era greu. Seia en una de les cadires fredes de la sala d'espera. El telèfon seguia sonant en silenci a la butxaca de l'abric, però no volia, no podia deixar que la seva mare la veiés en aquell estat. Quan el doctor la va fer passar va respirar profundament, es va asseure a la camilla i va començar el relat:

Ella tenia cinc anys la primera vegada que aquell home havia entrat a la seva habitació, la seva mare havia sortit amb unes amigues i no tornaria fins el vespre. L'home la va tranquilitzar, li va dir que no passaria res, ella hi confiava. Ell li va treure el vestit vermell de bicicletes i, sense que ella entengués què passava, li va fer mal per primera vegada, li va destrossar la vida. En un principi era una cosa esporàdica, però cada vegada l'obssessió d'aquell home anava creixent. Deu anys més tard, per primera vegada ella se li havia negat i ell li havia fet més mal que mai. 

La nena, perquè això era, no va poder aguantar més i va tornar a arrencar a plorar, no per com l'havia utilitzat, no per haver-la pegat, sinó perquè aquell home que havia destrossat la seva vida, que li havia fet agafar por, aquell home que li havia trencat la confiança era el seu pare.

Atentament:
La noia que parla