Jo tenia la mirada fixa al terra. Jo dubtava com si estigués damunt d'una corda fluixa, com si em trobés a la punta d'un penya-segat. Ella em mirava segura, amb totes les de guanyar. Jo li tenia por. Jo sabia que si feia un pas més ella m'atacaria, jo cauria i ella s'enduria la victòria. Estàvem enfrontades des de feia molt temps i havia arribat el moment de la batalla final.
Em sentia com si fos al far oest, com si en qualsevol moment hagués de desenfundar, però em sentia desarmada, no gosava alçar la mirada. Ella xiuxiuejava paraules amenaçadores que m'enfonsaven mica a mica i em debilitaven.
En un moment determinat, per molt que hi pensi no sé exactament quin, una escalfor va començar a recórrer el meu cos. Les cames ja no em tremolaven, els nervis de l'estomac m'anaven desapareixent desapareixien, vaig estirar els braços que havia tingut plegats sobre el pit fins el moment, vaig tirar enrere les espatlles i fins i tot va semblar que era més alta. Finalment, vaig alçar lentament el rostre, una mirada obscura dominava els meus ulls i una rialla sorneguera es corbava a les meves comissures. La força estava naixent en mi.
Vaig fixar la mirada en els seus ulls i per primera vegada em va semblar veure que dubtava. Jo ja no era una covarda, estava recuperant les ganes de viure i de seguir endavant. Ella va fer un pas enrere i jo vaig avançar. Vaig alçar la meva mà per assenyalar-la i vaig dir-li:
- No existeixes! Ets fruit de la meva imaginació. Només apareixes quan no em sento segura, però això ja no passarà més. Jo sóc mestressa de la meva vida i la única que pot decidir el meu destí!
Aquella ombra, fruit de la meva ment, el que la gent anomena por va esfumar-se, deixant davant meu el camí de la vida, la meva vida, del qual només jo tinc el poder d'escollir per on segueix.
Atentament:
La noia que parla
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada